La doble moral de les institucions públiques respecte al dret de l'habitatge
Les institucions no han parat de fer amics últimament, traslladant els seus problemes a altres. Una pràctica que no només ha deixat en evidència la seva doble moral i el poc compromís real que tenen davant del greu problema de l'habitatge, sinó que ha demonitzat la figura del sector immobiliari privat. Des del meu punt de vista, han intentat fer de Robin Hood però sense mostrar la realitat, com per exemple que l'Ajuntament de Barcelona té sòl públic on construir habitatges, amb els quals podria ajudar a satisfer, en part, les mancances que existeixen actualment en quant a volum d'oferta d'habitatge. Per als organismes ha estat més fàcil responsabilitzar les promotores i propietaris del seu problema i falta d'acció.
Van crear una normativa per protegir les famílies vulnerables, obligant a les promotores privades a reservar un 30% de les seves promocions per a habitatge protegit. Una llei que, a més, tampoc mostra claredat en la seva aplicació, sorgint dins del nostre sector diferents interpretacions d'aquesta com, per exemple, l'aplicació d'aquest 30% dins de tots els projectes d'un mateix promotor privat, o intentant obviar el xoc cultural que pot suposar incloure habitatge protegit en edificis ubicats en zones de primer nivell, els quals ofereixen habitatges amb qualitats exclusives. No ens enganyem, el cost del sòl i de la construcció en zones prime sempre serà superior.
Certament, podrien promoure el sòl públic del qual ja disposen i satisfer les mancances de la demanda a la ciutat. Però prefereixen guanyar diners sancionant les promotores que no compleixen amb la normativa sobre habitatge protegit. D'acord amb la Llei 18/2007 pel dret a l'habitatge, si es incompleix aquesta reserva es considera una infracció molt greu que oscil·la entre els 90.000€ i 900.000€. A més, també preveu que, en cas d'infraccions molt greus, es pugui imposar una sanció d'inhabilitació i impedir que participin en promocions d'HPO durant un període d'entre un i tres anys. Una estratègia que òbviament ha danyat notablement l'activitat promotora.
El que està clar és que, encara que la llei del 30% podria haver estat una solució, la seva aplicació ha provocat un efecte boomerang, causant un efecte contrari a la baixada de preus i a la poca oferta de pisos al mercat immobiliari.
Després alguns es queixaran que s'estan frenant les noves promocions, tan demandades per la falta d'oferta, provocant més tensió al mercat immobiliari a la ciutat comtal i suposant un augment de preu generalitzat tant de venda com d'arrendament, tema que ha aparegut en diverses ocasions als diferents mitjans de comunicació. I sembla que així continuarà. Les dades van mostrar una pujada del 7,3% al tercer trimestre de 2022 respecte a 2021, a Catalunya. I el preu mitjà de lloguer es situa en 1.156 €/m2 per un habitatge estàndard de 80-90m2. I és que el propietari d'habitatge en lloguer també ha viscut el seu amb la llei que el Parlament de Catalunya va aplicar el 2020 amb la intenció de limitar l'increment de preus de lloguer. Una solució novament traslladada al sector privat, i que també novament ha generat l'efecte contrari, incrementant exponencialment el preu de l'habitatge de lloguer. Un increment clarament provocat per la retirada del mercat d'un volum notable d'oferta disponible. Fruit de tanta doble moral, estem treballant amb una inseguretat jurídica que perjudica greument el nostre sector, amb grans inerçies, on des de l'adquisició d'un sòl fins a les vendes dels habitatges poden transcorre diversos anys. Una inseguretat que sens dubte ha influït en dades tan espectaculars, òbviament per lo dolentes que són, com que el nombre d'habitatges iniciats a Catalunya el 2022 va baixar un 16% respecte al 2021, i al primer semestre d'aquest any un -15,7% respecte a l'any anterior. Un desastre en tota regla. I per afegir més llenya al foc, les lleis relacionades amb el lloguer s'han centrat a limitar i condicionar aquests habitatges propietat de grans tenidors, un desacert només pel fet que només representen el 15,1% dels habitatges a Espanya. De manera que, les modificacions o requisits que es puguin implantar a aquest perfil de propietaris mai solucionaran el enorme problema del lloguer de l'habitatge.
El que sí tinc clar és que servirà per omplir portades o informatius amb grans titulars amb els quals aparentar que es busquen solucions per a la nostra societat. Recordaràs que en els últims mesos han estat notícia la variació del preu del lloguer i l'ús d'habitatges a les noves zones anomenades ‘superilles’ a Barcelona, els pisos de les quals han patit augments de preus de lloguer superiors al 50% en un any i l'oferta de lloguer tradicional ha derivat en lloguers vacacionals. Un no parar de dades desastrosos.
T'has preguntat què passarà si es segueix amb aquest model tan ineficaç, feble, inútil i insuficient? Jo, personalment, estic convençut que si no es canvia la tendència actual, els contractes de lloguer seran grans relíquies molt preuades, que tothom intentarà mantenir, però que cada vegada seran més difícils d'aconseguir. Veiem què ens depara el futur pròxim. Digueu-me aguafiestas, però molt em temo que seguirem veient pocs encerts per part de les administracions en l'àmbit de l'habitatge.